En gossos, la immobilització d'una extremitat és una pràctica molt comuna. La seva missió, en funció de la situació serà:
- Fixar un os o articulació per evitar danys majors (immobilització d'urgència).
- Mantenir immòbils parts de l'extremitat per permetre el procés de cicatrització després d'una lesió (immobilització de llarga durada).
Immobilització d'urgència
Sense coneixements de primers auxilis, no s'ha de moure l'extremitat trencada del gos per no lesionar més la zona. Els propietaris han de seguir certes pautes quan el seu gos pateix una fractura. La principal és acudir el més aviat possible al veterinari i moure el menys possible al gos durant el seu trasllat. Si es tenen certs coneixements de primers auxilis, es pot immobilitzar la zona lesionada amb una revista o diari, lligat o venjant al voltant de l'extremitat afectada. Les fractures localitzades sota el colze o del genoll i en les articulacions són més susceptibles d'empitjorar si es mou al gos.
Immobilització de llarga durada
La immobilització de llarga durada s'acostuma a utilitzar per fractures en extremitats, en algunes alteracions en lligaments, tendons i articulacions i en alguns problemes neurològics (hiperextensió carpal, avulsió del plexe braquial, paràlisi del nervi radial, hiperflexió tarsal, dèficits propioceptius). També és un procés molt habitual després de les cirurgies que afecten a aquestes zones.
Tradicionalment s'han utilitzat diferents materials per aconseguir la immobilització: guixos, alumini, fèrules simples de plàstic, material termoplàstic i fibra de vidre amb resina. També s'utilitzen vendatges especials (Robert Jones, vendatges en vuit) i cabestrills (d'Ehmer, 90/90, de Velpreau, de flexió del canell). Aquest tipus de procediments es fan indispensables si volem la resolució de molts tipus de problemes ortopèdics. És molt important que siguin aplicats sota estricta supervisió veterinària. El seu ús requereix coneixements i experiència.
La immobilització de llarga durada pot comportar complicacions: una manca de material d'acoixantament pot portar a ferides i lesions, mentre que un excés d'aquest li restaria capacitat d'immobilització al vendatge. Així mateix, el material ha de ser hipoal·lergènic i no retenir líquids. És molt important aplicar la pressió adequada al vendatge, ja que es pot arribar a provocar necrosi de l'extremitat si la sang és incapaç de circular correctament a través del membre. Sempre que sigui possible, és aconsellable revisar les "potes" de l'animal en cerca de inflamació o baixa temperatura, el que ens podria indicar que hi ha una pressió excessiva. Hem de tenir en compte també que la majoria dels mètodes d'immobilització són complicats de dur a terme, així que es fa difícil canviar-los molt sovint. Aquest fet ens dificulta la detecció de possibles problemes:
- Infecció en la pell
- Mala alineació òssia
- falta de cicatrització de ferides entre d'altres
Noves alternatives per a immobilitzar la pota del gos
A causa de la dificultat i als possibles problemes que pot comportar la immobilització tradicional, actualment es tendeix més a l'ús de fèrules premoldades que substitueixen l'ús de venda i es poden treure i posar fàcilment, fins i tot per part del propietari. Existeixen en diferents mides, tant per a extremitats davanteres com a posteriors. Estan aconsellades sobretot en problemes de membres distals (és a dir: mà, peu, canell i turmells) que tinguin a veure amb ossos, tendons o lligaments.
Aquest tipus de fèrules canines es poden utilitzar en casos de dèficit neurològic, neuropràxies i altres problemes del plexe braquial i nervi radial. També les podem utilitzar en casos de fractures, fissures i fins i tot en lesions de teixit tou que requereixin un cert grau d'immobilització. El seu ús més freqüent és en hiperextensió carpal, avulsió del plexe braquial, hiperflexió del tars, com a tractament conservador de fractures no complicades (sempre sota supervisió veterinària) o per a immobilitzar l'extremitat després d'una cirurgia de traumatologia.
Quines fèrules preformades existeixen?
Fèrula de pota davantera:
Immobilització total de l'extremitat fins a la meitat del radi. Usos: fractures en falanges, metacarp i carp. Suport extra en cirurgies d'artrodesi. Hiperextensió carpal. Lesions en lligaments i tendons de membre anterior distal. Problemes neurològics: dèficits de propiocepció distal (com alguns casos d'avulsió del Plexe Braquial)
Fèrula de pota posterior:
Immobilització total de l'extremitat posterior fins a la zona mitjana de la tibia. Usos: fractures en falanges, metatarsos i tars. Suport extra en cirurgies d'artrodesi. Hiperflexió tarsal. Lesions en lligaments i tendons de membre posterior distal, inclòs el tendó calcàne (tendó d'Aquil·les). Problemes neurològics: dèficits de propiocepció.
Fèrula de bota curta:
Fèrula curta per l'extremitat posterior o davantera. Usos: fractura en falanges, metacarps o metatarsos. Problemes neurològics: dèficits de propiocepció. És molt utilitzada en lesions del nervi ciàtic que deriven en un suport irregular del peu (suport amb el dors del peu).
Altres immobilitzacions menys invasives
A més de les fèrules hi ha noves ortesis que immobilitzen en un menor grau articulacions com el carp o el genoll del gos.
Veure per exemple el Suport de carp, que és una millora alternativa a una venda Robert Jones o el recent immobilitzador de genoll per a gos de Ortocanis.
Equip veterinari de Ortocanis
